A la Lola Anglada el curs segueix el seu camí, lent però cada vegada més segur.
Amb el pas de les setmanes, van arribant moments inajornables, el primer dia que es queden a menjar, les primeres migdiades, els primers comiats advertint dies llargs...
Alguns infants, encara utilitzen el plor com a recurs per expressar el seu enuig i sabem que aquestes llàgrimes, a vegades preocupen molt, fins i tot, estripen el cor.
Però quina és la raó?, quin significat tenen les llàgrimes?, per què ploren?, per què hi ha infants que ho fan amb tanta facilitat i d'altres no? Com deixen de plorar?, quan?, com podem acompanyar adequadament el plor?, què volen expressar amb les llàgrimes?...
Una infinitat d'interrogants amb respostes insuficients.
Malauradament, a l'escola no tenim una vareta màgica i és amb dedicació i sota una actitud ètica, que encarem aquestes situacions.
L’infant és únic i incomparable i cal posar l’accent en aquest aspecte quan creiem que ha de seguir un camí estipulat com per exemple, voler que calli perquè ningú més plora.
N’hi ha alguns que al principi no ploren i ho fan quan estan elaborant el dol de la pèrdua, per què sí, dir adéu cada matí és una pèrdua. Uns altres, ploren des del primer dia i uns altres no ploren. Uns sospiren i d’altres sangloten i criden. El que tenim molt clar és que no hi ha un temps marcat per plorar o per deixar de fer-ho, ja que cada infant és irrepetible.
No ens cansarem mai de repetir-ho, tot infant té dret a plorar i expressar les seves emocions. No és preocupant que ho facin, però sí que és cert que angoixa quan ho fan amb sentiment d’abandó. Mereixen saber i entendre la situació i és per aquest motiu que sempre us demanem que us acomiadeu i que el missatge sigui clar “Ara me’n vaig, et quedes amb la "Marta", t’estimo i més tard tornaré”.
Després ens toca a nosaltres acollir a l'infant de forma relaxada, amb confiança i oferint tranquil·litat per fer d’aquest vincle el lloc on trobar la seguretat.
El plor sorgeix de la necessitat i sempre respon a raons. No es tracta de manipulació o ànsia, va més enllà, són processos més profunds i complexos i les llàgrimes, són la seva forma de comunicació. És feina de l’adult escoltar-lo, acceptar-lo, acollir-lo i interpretar els detalls.
La forma que tenim d’encarar el plor depèn molt de la relació que cadascú de nosaltres tenim amb aquest. Estem emocionalment disponibles?, com adults ens permetem plorar?
A l’escola, transitem el plor com un dret i és des d’aquest fonament que no reprimim les llàgrimes. És l’infant, com ésser capaç, qui ha de trobar la seva forma de consol i la nostra funció és acompanyar empàticament el plor des d’on cadascun d'ells ens ho permeti. No tots els infants decideixen ser tocats, abraçats o besats. A vegades, fins i tot, ho fem des del silenci i això no vol dir privar, apagar o despistar el plor perquè acabi com més aviat millor. A l’infant que no se li tallen les llàgrimes, molt probablement, podrà sentir-se acceptat, comprès i acollit en la seva identitat.
Segons Alfredo Hoyuelos existeixen setze tipus de llàgrimes: de tristesa, dolor, pèrdua, desesperació, alleujament, alegria, exaltació, decepció, abatiment, descàrrega de tensió, el plor cerimonial, d’empatia, frustració, aprensió, còlera i ràbia.
Nosaltres des de la Lola Anglada, treballem per acollir-les totes amb amor i respecte, encara que a vegades també ens estripin el cor.
